Pablo Llorens, des de molt jove, es va veure que tenia grans dots per a exercir de directiu de l’esport i aviat va començar a foguejar-se en el seu club de tota la vida, el Real Club de Polo, on va tenir diversos càrrecs, fins a arribar a ser vicepresident i, en els últims anys, assessor de la presidència.
Amb els anys, va passar a integrar-se en la Real Federació Espanyola de Tennis, on va ser un dels presidents més longeus, ja que el seu mandat es va estendre des de 1970 fins a 1984, substituint a José Garriga-Nogués. Sota el seu mandat, la RFET va saber adaptar-se a les exigències del tennis professional que acabava d’emergir en el panorama mundial. Va ser l’impulsor de nombrosos fets transcendentals pel tennis espanyol i internacional. El 1972 va ser clau perquè l’ATP portés a Espanya el Masters de final de temporada, competició que es va disputar al Palau Blaugrana de Barcelona i per la qual va haver de superar enormes dificultats logístiques, com l’obligació ineludible de transmetre-ho en color, en una època en què aquest avançament tècnic encara no existia a Espanya.
Però la gran vocació de Pablo Llorens no es va quedar només en l’àmbit espanyol. El 1973 es va convertir en el primer espanyol triat membre del comitè executiu de l’ITF (Federació Internacional de Tennis), sent company de viatge del president, el francès Phillippe Chatrier, que sempre va voler tenir-lo al seu costat, pel seu respecte a les tradicions i la seva gran facilitat per al diàleg amb tots els interlocutors d’aquesta disciplina. Des del seu càrrec com a vicepresident de l’ITF, va ser un dels grans impulsors del retorn del tennis al programa oficial dels Jocs Olímpics d’estiu, sent a Seúl 1988 el president del Comitè de Tennis Olímpic de l’ITF.
El 1997, com a premi i homenatge a una vida dedicada a l’esport del tennis, la Federació Internacional de Tennis el va designar com a vicepresident honorari vitalici, sent el primer directiu del tennis a aconseguir-lo. Tanmateix, va ser el primer espanyol a ser admès en 1979 com a soci de l’All England Club, on se celebra el torneig de Wimbledon; i com a gran fermall per a la seva carrera, va aconseguir el Gold achievement of the hall of fame el 2001, que és la més alta distinció a la qual pot aspirar un directiu de l’esport.
Però no va ser el tennis l’únic amor de Pablo Llorens, que va secundar sempre l’ideari olímpic i va contribuir enormement al fet que Barcelona fos triada com a seu dels Jocs Olímpics de 1992, sempre sota les consignes de Juan Antonio Samaranch, al qual li unia una gran amistat.
