La Primera Exposició Internacional de Barcelona el 1888 va tenir molt a veure amb el naixement del Reial Club de Tennis Barcelona 1899. L’apogeu industrial i comercial que va generar el certamen va atreure moltes famílies estrangeres a instal·lar-se a la ciutat, i de la seva mà va arribar l’afició a alguns esports que ja gaudien d’enorme prestigi en els seus països d’origen.
El 1899 diverses famílies angleses, com els Witty, Parsons, Leask, Park, Shields o Bartows, van fundar en el mes d’abril i sota la presidència del cònsol de Gran Bretanya, el Barcelona Lawn Tennis Club. La primera seu es va situar en un solar del carrer Clarís, al costat de Passeig de Gràcia, i va comptar només amb dues pistes. Conforme l’interès dels barcelonins pel tennis va anar creixent, el popularment conegut com a “club dels anglesos” va anar obrint les seves portes a la ciutadania local, malgrat que en els seus estatuts originals només permetia un 10% de socis “estrangers”, referint-se amb aquest terme, curiosament, als no anglesos. El 1905 la seu del club es desplaça al carrer Alfons XII, cantonada Laforja, i es passa de les dues pistes originals del carrer Clarís a tres.
El 1909, el club es fusiona amb el Catalunya Lawn Tennis Club, que havia estat creat tres anys abans per iniciativa del seu primer president, Manuel Tey, amb l’ànim d’acollir l’interès creixent dels barcelonins pel tennis. Tal va ser aquest interès que els 20 socis inicials del Catalunya LTC es van convertir en 3 anys en 70, cosa que va obligar a abandonar la seu original de Diagonal cantonada Tusset per una altra al carrer Muntaner, que comptava amb un bell xalet de fusta, tribuna i tres pistes.
En aquells moments, el Barcelona LTC també cercava ampliar els seus espais i, atès que compartia força socis amb el Catalunya LTC, la fusió es va concretar amb l’única premissa de mantenir el nom de Barcelona, tant per la major antiguitat del Barcelona LTC com pel prestigi internacional que podia atorgar a la ciutat.
El 1912 el club assoleix la xifra de 200 socis i es veu obligat a traslladar-se al carrer Ganduxer, adquirint uns terrenys de la família Bertrand on s’instal·len fins a set pistes, tot un pas endavant. Durant els anys 20, el club es consolida com una entitat referent en l’àmbit internacional i inicia una amistosa relació amb els principals clubs mundials. En aquesta línia, el 6 de maig de 1923 el club organitza amb èxit els primers Campionats Mundials Indoor, que tenen lloc al Palau de la Indústria de la Ciutadella. El 1932 Enrique Maier es converteix en el primer soci a guanyar un torneig del Grand Slam, en vèncer en la prova de dobles mixtos de Wimbledon al costat de la nord-americana Elizabeth Ryan.
Els anys 30 van viure l’esplendor de les revetlles de Sant Joan, que es van convertir en punt de trobada social imprescindible a la ciutat i van comptar amb el distingit subministrament de l’Hotel Ritz. El club va seguir gaudint d’excel·lent salut durant els anys 40 i va celebrar el seu cinquantenari, el 1949, amb diversos actes entre els quals va destacar l’exhibició dels tennistes professionals de Jack Kramer.
En arrencar la segona meitat del segle XX, el Club fa per fi el pas que feia més d’una dècada que es plantejava. El constant creixement de la massa social obliga definitivament a abandonar la seu del carrer Ganduxer per traslladar-se a les actuals instal·lacions de Pedralbes, que en un principi comptaven amb 9 pistes de tennis. El 1953, Carlos Godó, president en aquells anys del Club, anuncia la disputa del primer Trofeu Conde de Godó en les noves instal·lacions de Pedralbes, que tanmateix no estaran condicionades pel trasllat social del Club fins a l’any següent.
A la tardor de 1954, el trasllat a Pedralbes es tanca amb una factura costosa: el nombre de socis passa de 753 a 342. I la Comissió Esportiva reacciona davant aquest dur revés potenciant encara més en l’àmbit internacional la celebració del Trofeu Conde de Godó, que a mesura que vagi adquirint prestigi internacional propiciarà que el Club vagi assentant-se en la seva nova seu. En la dècada dels 60, a l’empara dels èxits i la màgia de la Copa Davis, la pista central de l’RCTB-1899 comença a gestar la seva llegenda de pista talismà i escenifica com cap altra el gran ‘boom’ del Tennis Català.
A més, la creació de la primera escola de tennis del nostre país dona els seus fruits i, amb l’arribada de l’etapa professional, els jugadors del RCTB-1899 es converteixen per primera vegada en llegendes. La televisió entra a les llars i juga llavors un paper capital en la projecció social del tennis. Manolo Santana, que va arrencar la seva etapa d’èxits com a Soci de l’RCTB-1899, Andrés Gimeno o Manolo Orantes són la primera baula d’una cadena que connecta els anys 60 amb l’actualitat. Entremig, sonen noms capitals com José Higueras, la prolífica saga dels Sánchez Vicario amb Arantxa al capdavant i la seva companya de generació Conchita Martínez, Sergi Bruguera, Carlos Costa, Àlex Corretja, Carlos Moyà, Juan Carlos Ferrero, Albert Costa, Félix Mantilla i, per descomptat, Rafa Nadal. Els nombrosos èxits de tots ells en tornejos del Grand Slam, Copa Davis o Fed Cup converteixen aquest club en bressol de molts dels nostres campions, en referent ineludible del tennis mundial.
