La Federació Catalana de Tennis ha commemorat, aquest dimecres 10 de desembre, el 25è aniversari de la consecució de la primera Copa Davis que va guanyar l’equip espanyol al Palau Sant Jordi. Va ser l’any 2000, en la final contra Austràlia davant 14.000 espectadors, i amb un equip integrat per Àlex Corretja, Albert Costa, Joan Balcells i Juan Carlos Ferrero. Els tres primers, i també dos dels capitans que van formar part d’aquell equip, Juan Avendaño i Jordi Vilaró -els altres dos van ser Javier Duarte i Josep Perlas– han estat presents en l’acte que s’ha celebrat aquest migdia al Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch.
També han estat presents en l’acte el Sr. David Escudé, regidor de l’Ajuntament de Barcelona; el Sr. César Thovar, representant territorial d’Esports a Barcelona de la Generalitat de Catalunya; el Sr. Jordi Tamayo, president de la Federació Catalana de Tennis; el Sr. Agustí Pujol, qui fou president de la Real Federación Española de Tenis del 1985 al 2004; a més de membres de l’staff que van contribuir a aquesta victòria que trencava el malefici de les dues finals perdudes el 1965 i el 1967 a la gespa australiana. Els que ens han acompanyat han estat Albert Riba (delegat de l’equip), Angel Ruiz Cotorro i Jaume Vilaró (metges), Jorge Amelibia (responsable de tennis professional RFET), Mariano Hontecillas i Petr Fezjula (fisioterapeutes), Bruno Pascual (cap de seguretat), Xavi Segura (encordador) i Pere Hernández (comunicació).
En els parlaments institucionals inicials, David Escudé, César Thovar i Jordi Tamayo han posat en valor la gesta que es va aconseguir a la muntanya màgica de Montjuïc. “Quan us miràvem per la televisió volíem ser com vosaltres. Ens heu inspirat. És un acte per tot aquell equip”, ha dit Tamayo en la seva intervenció, en la que també ha agraït als protagonistes perquè “honorar el llegat d’uns és veure el futur”. Després ha arribat el moment d’escoltar a tots els protagonistes que van fer possible aquella victòria per 3-1 davant Austràlia. Els primers a agafar la paraula han estat el president de l’RFET en aquell moment i els capitans, que han revelat la decisió de formar el G4. No va ser una altra que aconseguir la victòria per “culminar el que faltava al tennis espanyol. El tennis espanyol estava amunt de tot pels títols individuals. Era la primera potència mundial, però ens faltava la Davis. Va ser tocar el cel”, ha explicat Agustí Pujol.
En la mateixa línia, Jordi Vilaró ha explicat el que va suposar aquest triomf. “Va significar la consagració d’una generació de grans tennistes. En el tennis, aconseguir coses quan no hi ha precedents, encara costa més. Va ser un punt d’inflexió per a tots els èxits que arribarien després”. “Totes les decisions que preníem els quatre capitans eren consensuades i acceptades per tothom de molt bon grat. Aquell triomf va servir perquè incrementessin moltíssim el nombre de practicants de tennis a casa nostra”, ha afegit Juan Avendaño.
Els tres integrants presents avui d’aquell equip que va fer història han agraït al president de l’FCT, Jordi Tamayo, la iniciativa per organitzar aquesta jornada i reviure tots junts aquell moment que ha quedat gravat en les seves memòries. Joan Balcells, exnúmero 57 del món en individual i campió d’un títol al circuit, va aconseguir el punt en el partit de dobles formant dupla amb Àlex Corretja, guanyant a Mark Woodforde i Sandon Stolle. Balcells ha explicat que “en aquell moment, estava 280 del rànquing mundial i em van donar l’oportunitat de participar en la final. Per això, estic tan agraït. Amb l’Àlex vam fer un període d’adaptació als dobles per arribar més preparats i va sortir bé”. “El fet de poder compartir moments amb uns campions com tenia al costat, em va ajudar molt a la meva carrera esportiva i també a nivell personal. Va ser un repte molt important, i tot va sortir bé”, ha afegit.
Àlex Corretja, número u de l’equip espanyol en aquella final, ha assegurat que “va ser una victòria d’equip. Ens era igual qui jugués i guanyés els punts, perquè el nostre somni era guanyar la Copa Davis i tenir-la a casa nostra i, al final, es va aconseguir”. Sobre el fet que es disputés a Barcelona, Corretja, exnúmero 2 del món i campió de 17 títols al circuit -entre ells 2 masters 1000-, del Masters (1998) i medalla de bronze a Sidney 2000, ha explicat que “tots somiàvem en què la final es jugués al Palau Sant Jordi. Volíem que la resta de la nostra vida, quan passesim per allà, sentíssim que havíem fet alguna cosa única en aquest lloc tan emblemàtic de la ciutat. A més, vam optar per jugar a nivell de mar perquè teníem més possibilitats de guanyar. El Palau Sant Jordi complia amb tots els requisits”.
Albert Costa, l’encarregat d’obrir la final, ha explicat que abans de sortir a pista “estava com un flam. Jugar el primer sempre dona molt de respecte. En aquell moment tenia 25 anys, i la responsabilitat que teníem era enorme”. La seva derrota davant Lleyton Hewitt, “ha estat la que més m’ha costat superar de la meva carrera. Vaig aprendre molt d’aquesta derrota, i em va ajudar a afrontar de manera molt diferent la final de Roland Garros. De fet, puc dir que gràcies a aquella derrota vaig poder, després, guanyar aquest Grand Slam”. “Finalment, es van donar les circumstàncies i la vam guanyar a Barcelona, el bressol del tennis a casa nostra. Per això, va ser tan especial, i encara recordo aquells crits i emoció quan m’apropo al Palau Sant Jordi”, ha afegit el lleidatà, exnúmero 6 del món i campió de 12 títols al circuit, entre ells un Roland Garros i un masters 1000 a Hamburg, i una medalla olímpica fent parella amb l’Àlex Corretja a Sidney 2000.
A tots ells se’ls ha fet un obsequi per commemorar aquests 25 anys d’una fita que va suposar un abans i un després del tennis a casa nostra, en un acte d’allò més emotiu.
Enllaç a les imatges de l’acte.
